CINCTORRES QUAN ACABAVEN LES ESCOLES EN LA PROSGUERRA (2 PART)

25/05/202127/11/2023 Col·laboradors

Acabada l’escola, tothom d’un forma o d’un altre era induït al món familiar-laboral, els nois ajudaven sovint als pares a les tasques del camp, o bé a tasques agrícoles a la continuïtat de l’ofici del seu progenitor, alguns els menys en aquell temps, s’ocupaven a menesters fora de casa, als voltants o a diferents indrets fora del seu poble.

Recordo tres companys meus que a causa d’un cinctorrà que vivia a Granollers van poder treballa a ser aprenents de cuina o cambres a la prestigiosa “Fonda Europa” d’aquell municipi, altres van ser ocupats de pastors a alguna de les masoveries dels entorns del meu poble Cinctorres, altres vam accedir a diferents centres educatius entre els quals em trobo jo mateix.

Les noies, la major part van quedar cobrint les necessitats de la llar, ajudant a mares o àvies, cal remarcar que dues o tres generacions vivien a la mateixa casa, altres van ocupar llocs a talaries del poble, les fàbriques Artola i Boldó, al marge dels centenars de telers manuals ubicats a quasi cada una dels habitatges cinctorrans.

Les dues botigues de roba ubicades al municipi donaven feina de repunt de mocadors per rematar a casa, fent cordons, una mena de remat de les faixes per home (tan usuals a la meva terra) i també servien com ocupació casolana, ningú quedava sense treballar d’un mode o d’un altre tots a partir d’aquell moment contribuiríem amb el manteniment familiar.

Foren també aquells catorze, quinze o setze anys els dels primers enamoraments, era tot novetat, era tot dolç, era tot somriure, moments de tarda nit on et veies mig d’amagat, no sé per què amb la persona volguda, o bé buscaves qualsevol dels llocs on es podia produir, a les botigues, l’obrador del sabater de la Plaça, també en anar a buscar aigua per consum famíliar, cal remarcar que les fonts quedaven fora del poble a distàncies considerables, si a tres-cents o quatre-cents metres.

Tambe teniem al cinema a l’antic Trinquet els diumenges nit, on amb una mica de previsió podies seure al costat de la persona volguda, aquella sala de projecció on per dues pessetes podies gaudir d’una pel·lícula ja amortitzada pel temps, però notòria encara a qualsevol dels petits poblets com el meu, recordo la visualització de “Quo Vadis”

Després estaven les festes dels jovents d’aquell moment, les d’àmbit femení eren més aviat de caràcter religiós, com la de Santa Teresa (la més singular d’elles), unes noies de divuit o vint anys, que les anomenaven les majoranesses.

Una altra cosa era els nois, durant la quaresma els dies de l’esquit xadors i dels enfarinadors consistia a mullar amb una mena de canya buida amb un pistó i estopa al seu interior que plena d’aigua servia per mullar a qualsevol convilatana, els enfarinadors tal com el seu nom indica era per enfarinar a qualsevol noia o senyora que sortia al carrer, tot això si era moderat era sempre ben rebut per qualsevol cinctorrà.

No obstant la festa grossa dels nois, es conceptuava com “Festa dels Fadrins” era la de San Vito, celebrada el 15 de juny, les traques de bon matí i la pintada de façanes a a nit anterior era motiu d’esperoneig imaginatiu, qualsevol jove cinctorrà bé de mutus propi o bé per algun dels seus amics, pintava a les immaculades façanes blanques els desitjos amorosos amagats o no, que sentia a la seva enamorada o amb desigs d’enamorament, recordo un que deia “És fajero y esta loco perdido por tu cariño ” normalment tot i l’enuig que podia produir l’embrutament de la paret dels habitatges no passava d’un emprenyament momentani, ja que era una galanteria grafiada adreçada a una noia de les components d’aquella família, després d’aquella matinada participada per tot el jovent la rigorosa i obligada missa i el no menys preceptiva arribada la tardo al ball de “Casa Jaime” regentat aquells moments per Damaso i Angelina acabava la festa precedia això si per una bona coetada.

Continuarem…