EL TACTE I ELS SENTITS DEL TEU COS

01/05/2022 Col·laboradors

Se’ns ha donat un cos per aprendre a habitar-lo. Conèixer-lo. Cuidar-lo.
Estimar el nostre cos és el punt de partida bàsic.

Dedicar temps a observar-lo. Admirar-lo amb la curiositat d’un infant que se sorprèn de tot. Des del plaer del descobriment diari, des de l’exploració de tot el seu potencial. Des de l’admiració més sincera de la meravella que és, fugint d’idolatries ni de comparacions amb altres cossos. Tots són perfectes com són.

És el nostre cos el que ens permet viure l’experiència del tacte. Què poc valorem aquest sentit!

Reduïm el tacte a tocar o ser tocat per un altre cos i, a més, sovint només el relacionem amb les mans. Pensem en el tacte i, gairebé automàticament, ens mirem les mans (oi que ho acabes de fer?). Això és extremament limitat i limitant.

El tacte s’experimenta a través de la pell, i la pell és l’òrgan més extens del nostre cos. Per tant, és clar que el tacte no és exclusiu de les mans.

El tacte ens permet sentir la calor del sol al cos o el fred a les cames. La brisa a la cara o el vent embullant-te els cabells. El cuir càlid de l’interior de les sabates i la textura del teixit de la roba que ens posem. Faig una parada aquí per aprofundir en aquesta qüestió: la roba. Ens pensem —jo també havia caigut en aquest parany— que triem la roba pel color, pel disseny o per la imatge que projectem quan la duem posada i no és així. Als emprovadors hi posen grans miralls per fer-nos creure que el sentit de la vista guanya, quan en realitat és el tacte que decideix de manera subconscient (i gairebé immediata) si la roba ens resulta agradable, si ens escau, si ens sentim còmodes duent-la. Certament la vista és el primer sentit que actua, però és el tacte que pren la decisió final. Difícilment demanem emprovar-nos un vestit que hem vist a l’aparador si abans no l’hem pogut tocar. Les botigues on prohibeixen tocar els objectes exposats estan destinades al fracàs. Ho toquem tot, no només la roba: Els llibres, la fruita, fins i tot qualsevol producte envasat en llauna, vidre o cartró ha de passar pel filtre del nostre tacte abans de ser considerat com a “producte apte per ser adquirit”. Si internet permetés aquesta opció, la decisió de compra seria molt més fàcil.

L’olfacte és un sentit que de seguida ens connecta amb les emocions (l’aroma del pa acabat de fornejar, dels dinars que feia l’àvia, del perfum de les nostres flors preferides, de la gespa acabada de tallar). Cert. Però el sol fet s’ensumar fa que primer s’activi el tacte de la pell del nas, que deixa entrar l’aire que duu les olors.

Salivem en veure la nata del pastís, i és el tacte de la saliva a la llengua i al paladar que precedeix el gust (reconec que també la punta del meu dit índex, quan el passo per sobre la nata abans que hi arribi la cullera).

I endevinar el tacte d’una pell, d’uns llavis. Que potser hi ha res més seductor? Un cos ens pot haver semblat atractiu —passat pel filtre de la vista—, però és el contacte pell amb pell (novament el tacte) qui té l’última paraula. La carícia. El bes. Fins i tot el xiuxiueig a cau d’orella és tàctil, quan ens eriça la pell del coll mentre les paraules penetren fins el cervell.

A més, el tacte és el que més ens fa estar aquí i ara. En el present. En el moment on tot passa.

Les aromes ens evoquen records passats. Els sons (una veu coneguda, una melodia) ens connecten fàcilment també amb moments ja viscuts. Les imatges les podem recrear un i altre cop —tants com desitgem, de fet— en el nostre cap, amb major o menor fortuna a l’hora de barrejar-los amb detalls potser només imaginats.

El tacte, en canvi, ja costa més de recrear. Podem recordar si l’experiència ens va resultar gratificant o desagradable, si ens va produir plaer o rebuig, però difícilment la sensació tindrà una intensitat semblant.

Segons sembla —això no surt de la meva visió subjectiva, perquè no ho recordo— el tacte és el primer sentit que desenvolupem els humans durant el període fetal (cap a la setena setmana d’embaràs). Imagino —i això sí que és collita pròpia— que és el sentit que més ens cal quan naixem: el contacte amb la mare és fonamental per sobreviure. Sentir la seva escalfor (es tracta de no morir de fred) i que la seva pell ens resulti acollidora (ens ha de ser agradable aferrar-nos al mugró que ens ha d’alletar). En nadons prematurs, a més, està comprovat que el contacte pell amb pell (preferentment amb la mare) n’accelera el desenvolupament i l’augment de pes (de vital importància per la supervivència).

Quan sentim necessitat d’estar amb altres persones diem que cerquem contacte humà (“con tacte”, novament). I és que res com una abraçada sincera per acompanyar en una situació complicada.

Sí, reivindico el tacte com el principal dels nostres sentits.