DEPENDÈNCIA EMOCIONAL ENTRE PARELLES

17/05/2022 Col·laboradors

La dependència emocional està associada a persones enganxoses, que no saben estar soles, fins i tot una mica molestes. Al final es pensa que cal passar de la dependència absoluta a la infància a la independència absoluta d’adults. Però una persona adulta completament independent pot arribar a tindre una patologia social i emocional. Ja sigui per la solitud o manca d’empatia.

Segons el psicòleg Arun Mansukhani, la dependència emocional és necessària. Som l’espècie més social del planeta i som l’espècie més dependent. El nostre desenvolupament ha estat social.
M’agradaria recordar aquest exemple de dependència que crec que ho simbolitza molt bé. Dependència absoluta de la infància fins a la independència absoluta, però no és així, sinó que canviem el tipus de dependència. Quan som nens, tenim una dependència vertical, en què hi ha una persona que cuida (pare, mare) i una altra que és cuidada. I al llarg de la vida canviem a una dependència emocional horitzontal: un cuida i rep però també ha de cuidar i donar. Això s’anomena interdependència.

Però no sempre és així, moltes relacions adultes segueixen mantenint aquesta dependència vertical: persones que volen continuar sent cuidades però no es preocupen a cuidar, o persones que estan buscant algú a qui cuidar o dominar, i això no són relacions sana.

Per tenir aquesta horitzontalitat, què cal?
Autonomia i la intimitat. Per aconseguir això parlem de dues variables importants. La primera és la regulació emocional, que és tot allò que fas per influir en el teu estat d’ànim i les teves emocions. Tenim dos tipus de regulació emocional:

· L’autoregulació: és intrínsec com fer esport, meditació.
· La corregulació: ho fas amb altres persones per trobar-te millor. Per exemple, et donen una mala notícia i truques a algú per compartir-ho. Parlar amb una altra persona.

Hi ha persones que són molt bones autorregulars però que quan tenen un conflicte en comptes de demanar ajuda, tendeixen a aïllar-se, a allunyar-se, perquè necessites autorregular abans de contactar amb els altres. Però també veiem que hi ha persones que són molt bones corregulant, però molt dolentes autoregulant. Quan hi ha un conflicte, necessiten aquest contacte extern abans d’intentar interioritzar. És molt freqüent que en parelles hi hagi un corregulador i un autoregulat.

El spoiler, no sol sortir bé perquè un intenta fugir i l’altre persegueix. És a dir, que quan hi ha un conflicte es codesregulen (aparcar els problemes en comptes de resoldre). Aquest és l’element central que distingeix les parelles que funcionen bé de les que funcionen malament. El conflicte no és el problema, és com resolem aquest conflicte en parella. La segona variable important de què parla Arun és la seguretat emocional: com de segur em sento quan estic sol i com segur em sento quan estic amb gent.
Aleshores havíem dit que per trobar aquesta dependència horitzontal calia autonomia i independència. Doncs bé, si et pots autorregular i estar bé només tens aquesta capacitat d’autonomia. Si et pots corregular bé i estar bé amb els altres tens la capacitat d’intimitat.

Com diu el psicòleg Mansukhani, si trobes una persona bona en autonomia i intimitat, casa’t amb ella, encara que no creguis en el matrimoni, encara que sigui del teu mateix sexe i tu siguis heterosexual, perquè persones que estiguin tan treballades a nivell emocional és molt difícil trobar-les.
Apunta una dada que em sembla molt curiosa, i és que la causant més gran de les disfuncions sexuals és l’ansietat interpersonal. I aquest tipus de persones no tenen pel que solen ser bones parelles al llit també. Vaja, tot avantatges això de treballar a nivell emocional.

Perquè no aconseguim autorregular-nos o corregular-nos bé. Quines són les pors?
· Com hem dit, hi ha persones que es corregulen molt bé (és a dir, en societat), però que tenen més problemes per a l’autonomia. Aleshores la por (moltes vegades inconscient) és la de ser abandonada, ja sigui real o emocional. La por és que et deixin de voler. Aleshores aquestes persones s’esforcen constantment perquè els vulguin. Com? Caient bé, forçant el somriure, sent molt eficaços i eficients. Oblidant-se de les pròpies necessitats i centrant-se en les dels altres, els sol costar molt dir que no. A aquest tipus de persones Arun els anomena “depenents submisos” que és la persona que fa les tasques que no vol fer ningú. L’autoestima depèn dels altres.

Després hi ha les persones que el que els fa por és la corregulació. És a dir, si els primers tenen por de l’autonomia, aquests tenen por de la intimitat. La por és ser envaïts, perdre la individualitat, l’autonomia. Aleshores aquestes persones s’allunyen, posen distància. Necessiten espai amb els altres, però també amb ells mateixos, és a dir, pensen què senten menys emocions oa menys intensitat que els altres, o que la resta del món tenim moltes emocions. Triguen molt, o de vegades mai et presenten a la família, no necessiten conèixer els teus amics. Aquest perfil és menys dependent del que opini la resta i moltes vegades se senten culpables per sentir que no estan a l’alçada de l’amor que se’ls demana.

· Un altre perfil que no té a veure amb l’autoregulació sinó amb la seguretat relacional és el que se’ls anomena dominants. Si els dependents tenen por de ser abandonats els dominants senten (de forma inconscient) la convicció que si les persones els coneixen de veritat els abandonaran. O que no es poden fiar dels altres perquè t’acabaran traint, llavors entaulen relacions des del control. Control agressiu, domini directe, de vegades és agressiu-passiu (que no sembla que estan controlant). “La mare prendré una cervesa. Clar fill, passa-ho molt bé però no arribis molt tard que fins que tu no arribes saps que no puc dormir.” O la dependència inversa, et cuiden tant que et fan dependent.