LA LLAVOR QUE NO ES VA RENDIR AL PRIORAT, LA TERESA SABATÉ
En un petit poble del Priorat, a mitjans dels anys 50, quan la terra encara es treballava amb mules i les mans es pelaven amb l’alè de la gelada, hi vivia una dona anomenada Teresa Sabaté.
Tenia 37 anys, tres fills i cap home a casa: el seu marit havia desaparegut durant els primers mesos de la Guerra Civil i mai més se’n va saber res. Oficialment, no era ni vídua ni casada. Era invisible.
La Teresa es va quedar sola amb una finca petita, alguns ceps i un hort que s’assecava massa sovint. En una època en què les dones no podien signar documents sense autorització masculina, ella va seguir llaurant, collint i venent al mercat com si fos un home més.
Els veïns ho deien en veu baixa:
“La Teresa és estranya, no plora gaire.”
“Fa de pare i de mare… però sense cap dels dos permisos.”
Però la veritat era una altra: la Teresa no volia admiració, només llibertat. Sabia que si parava, els seus fills tindrien gana. I si es queixava, ningú l’escoltaria. Així que va decidir fer servir el silenci com una eina de resistència.
Aquell any, després d’un hivern duríssim i una primavera seca, les vinyes del poble estaven mig mortes. Els homes, la majoria antics soldats o jornalers resignats, parlaven de vendre’s les terres. Però la Teresa va fer una cosa inesperada: va tornar a plantar.
Tothom la va titllar de boja. Ningú entenia per què posava més diners i feina en un tros de terra que semblava condemnat.
Fins que va arribar el setembre, i amb ell, una pluja suau i tardana. Les vinyes de la Teresa, les úniques replantades, van donar fruit. No gaire, però suficient per fer vi i tornar a començar.
Aquell any, va ser l’única pagesa del poble que no va perdre-ho tot.
No va sortir als diaris, ni va rebre cap homenatge. Però anys més tard, una de les seves filles la Maria, mestra va explicar la seva història en una llibreta vella, plena de receptes i contes populars.
Allí, entre un guisat de conill i una cançó de bressol, hi havia escrit:
“La mare mai va tenir títols, però va ser la meva primera lliçó de dignitat. Ella em va ensenyar que plantar quan ningú ho fa, també és una forma de parlar.”
La Teresa no va fer discursos. No va escriure llibres. Però va construir futur amb les mans, amb silenci, i amb convicció. Va representar totes aquelles dones que, sense altaveus, van sostenir un país trencat, mentre els homes eren al front, a la presó, o al silenci.
Avui, quan parlem de memòria històrica, no hauríem d’oblidar mai les Tereses.
Les que van plantar, criar, resistir… i callar.
CEO de ladonaesactualitat.cat
Coach especializada en Sistema Familiar y Transgeneracional
