UCRAïNA MÉS ENLLÀ DE LA HISTÒRIA

El lleidatà Gerard Pamplona, investigador de la Universitat Pompeu Fabra expert en història política, analitza l’origen del conflicte entre Rússia i Ucraïna i augura que s’ha obert una nova etapa en les relacions internacionals i un precedent perillós per solucionar disputes territorials entre grans estats.

La història de l’Europa moderna està plena d’esdeveniments bèl·lics, genocidis, deportacions i migracions que han dibuixat l’actual mapa polític, ètnic i lingüístic en el qual vivim. El fet que des del 1945 no s’hagi produït cap conflicte a gran escala exceptuant la Guerra dels Balcans és, sens dubte, un miracle i una anomalia històrica. Un parèntesi de gairebé vuitanta anys que ha permès, entre d’altres, articular una societat que fins fa poc la podíem considerar del benestar i crear el més semblant a un oasi de llibertat, sempre que ho comparem amb altres racons del món.

Però per què s’ha trencat aquesta estabilitat? Els conflictes d’interessos i els vells rancors imperials entre estats no s’han curat mai. Encara són ben latents, potser no surten sovint als mitjans, però allà estan, a l’espera d’una oportunitat per aflorar i fer-se sentir. La lluita darwiniana per la supremacia militar i el domini dels mercats econòmics, la dependència dels països desenvolupats d’obtenir combustibles com el gas, els constants atacs informàtics entre governs, la lluita subterrània per desestabilitzar les democràcies liberals, però també i no menys important pel control de l’hegemonia cultural (molt recomanable llegir Gramsci), condicionen les nostres vides d’una manera que, potser fins ara, no n’érem tan conscients.

Occident, per no dir directament els EUA i el seu sistema politicoeconòmic, ha gaudit des del 1992 d’una pax que, ara, s’ha vist amenaçada una vegada el seu vell enemic s’ha recuperat de la desfeta de l’URSS, principalment gràcies a l’explotació i venda de matèria primera i combustibles a la resta d’Europa. Això li ha permès esdevenir de nou un actor de primer ordre mundial (exemple: Síria i conflicte del Caucas) i crear una alternativa internacional als EUA. És a dir, ha pogut consolidar una esfera d’influència que rivalitza, tant ideològicament com militarment, amb occident, a més de trobar la benevolència d’un nou actor: la Xina. L’actual invasió d’Ucraïna per part de la Federació Russa és producte d’aquestes dinàmiques gestades en els últims quinze anys i la culminació d’anys de procrastinació i debilitat internacional de la societat occidental per tal de cercar una solució, almenys a llarg termini, que pogués evitar-la.

Ara bé, això no és una manera d’exculpar Rússia de dur a terme la seva política imperial, però sí un avís per a navegants per a futurs conflictes, com Taiwan o Corea, ambdós punts calents a escala planetària i que tenen certs paral·lelismes amb Ucraïna.La Federació Russa no deixa de ser la principal hereva de la Unió Soviètica, estat socialista que va fer-se seus, després de la Revolució d’octubre, els territoris de l’Imperi Rus. En aquest últim, la major part de zones de l’actual Ucraïna gairebé sempre van estar sota domini dels Tsars, exceptuant algunes etapes de domini otomà i austríac. Era una de les principals regions agrícoles, industrials i tenia una producció cultural i intel·lectual digna d’envejar.

No sorprèn, doncs, que des d’una perspectiva russa ambdós estats sorgits de la dissolució de l’URSS siguin vistos com a una entitat política i cultural indivisible, únicament separats a causa de la nefasta política de Gorbatxov a principis dels noranta.La coexistència entre els dos països va ser, des del 1991 fins al 2014, més que correcta. Tanmateix, Rússia va considerar com a una greu amenaça les protestes sociopolítiques que van provocar la caiguda del règim de Víktor Ianukóvitx, pròxim als interessos de Putin. La lògica política de la guerra freda no ha desaparegut mai.

De fet, i si tirem més endarrere, el trauma de la Segona Guerra Mundial segueix més que viu i serveix com a arma política i social per justificar certes accions. Una d’elles és l’amenaça de l’enemic a les portes, una idea que històricament ha estat en la mentalitat russa, en alt grau lògica si tenim present que és l’estat més gran del món i fa frontera amb 16 països. Després del 1991 Rússia va poder, dins el que cap, crear una buffer zone relativament gran a partir d’Ucraïna i Bielorússia.

En realitat, aquests dos països no eren, i són, més que un para-xocs sota la tutela del Kremlin per, en cas de guerra amb l’OTAN, mantenir el territori sobirà rus el més allunyat possible dels enfrontaments. Sota el pretext d’un avenç de l’OTAN cap a l’est, i la persecució ètnica envers els russos que viuen sota territori ucraïnès, Putin ara culmina una política expansionista que va iniciar-se amb l’annexió el 2014 de la península de Crimea i la guerra a les regions del Donbass, però que ja donava símptomes d’aquesta via amb la guerra d’Ossètia del Sud contra Geòrgia el 2008. Uns objectius expansionistes que, a més, van acompanyats d’una reivindicació nacional russa que cerca recuperar l’orgull perdut després de la guerra freda (vegeu el paral·lelisme amb el Tractat de Versalles i el posterior ressentiment alemany) i que aprofita, entre d’altres, les debilitats militars i morals d’uns EUA i els seus aliats recentment derrotats a l’Iraq i l’Afganistan.Les conseqüències d’aquesta guerra que encara no ha finalitzat, i tardarà a fer-ho, ens afectaran directament, en tots els sentits de la nostra vida quotidiana.

S’ha obert una nova etapa en les relacions internacionals i un precedent perillós per solucionar disputes territorials entre estats amb forta rellevància política i econòmica. La guerra ha tornat a Europa i, mentrestant, la Xina s’ho mira tot coneixedora que la veritable lluita no és a Ucraïna, sinó al Pacífic. Només el temps dirà com evoluciona tot plegat, però vistes les dinàmiques i el rumb de la política actual, l’esperança és poca (però hi és!).

 

Redacció
Publicitat

Redacció

Sandra Granado CEO de ladonaesactualitat.cat Creativitats audiovisuals de màrqueting i Community Manager de holaweb.net. Presidenta de l’Associació Afibromed (Fibromiàlgia)