LA HISTÒRIA D’UN GRAN POBLE, CINCTORRES 1 PART

Hem creat la secció d’històries d’un poble on tots sens dubte portem a la nostra essència per la qual  la dona és actualitat la Sandra  va viure els millors anys de la seva vida.

Començant des d’un inici podem comptar l’evolució que va procedir durant els anys.

Per això Armando Querol Gasulla ens donarà part d’un contingut molt valuós des de la postguerra passant per totes les etapes més evolutives d’un poble del Maestrat Cinctorres.

Em truca la Sandra i em demana un breu relat del Cinctorres de la postguerra, el poble on va néixer la seva mare, tieta i els seus avis materns, aquell petit nucli urbà encabit al macís dels Ports de la vessant valenciana; com denominador comú a tots els municipis en aquella època, les condicions de subsistència eren dures, els mini latifundis agrícoles cultivats exclusivament pels homes i la multiplicitat de treballadores femenines ocupant molts llocs de treball de tres teleries importants i algunes de rang menor, així com els telers privats existents a moltes llars constituïen el modus vivendi del municipi.

Ens trobem   inicis dels anys cinquanta del segle passat, qui tenia les atribucions polítiques i de representació era l’alcalde, sovint persona benestant, sempre addicte al règim, i nomenat a dit pel mateix, en el cas que ens ocupa aquest poder era compartit per al cap de la comandància de la guardí civil, un caporal primer de la mateixa dotat d’atribucions equiparables en molts àmbits als del batlle. Persones significades a les ja reflectides cal també enumerar-les, el mossèn, el metge, el professorat corresponent a les escoles locals, afegir secretari de l’ajuntament, farmacèutic, i veterinari.

Cal remarcar que Cinctorres, el municipi en qüestió tenia una població de mil cinc-cents habitants, dues botigues de queviures importants, altres dos de més reduïdes, dos bars i cinc tavernes, dos establiments de venda de roba,, tres ferreries, dues fusteries significades i dos quasi unipersonals, tres forneries, dues fondes-hostal, aquell volum de negoci i sobretot la forta part ocupacional de les teleries, feia que d’un mode o un altre estiguessin cobertes les minses necessitats econòmiques de tota la població, recordo sol dues o tres persones grans a les quals se les conceptuava com a pobre de solemnitat i aquestes si, aquestes tenien veritables problemes de subsistència.

 

La mainada, jo en aquell temps era un nen, des de-dels quatre fins als catorze anys anàvem a l’escola, hi havia dues aules per les noies i altres dues pels nois, la de pàrvuls era mixta, totes elles començaven resant un Pare Nostre i cantant “El Cara al Sol”, la cançó per excel·lència del règim franquista, l’adoctrinament estava garantit amb l’assignatura “Formacion del Espíritu Nacional”, la resta eren ensenyances de formació generalitzada i trobo que força plural dintre de l’època, és memoritzava molts, i qüestions com matemàtiques, llengua, geografia i història, bastant desenvolupades.

 

L’esbarjo consistia sempre amb jocs de carrer fora de les hores lectives, amb repartiment de la “chiquilleria” per barris, Cap de la Vila, Sol de la Vila, La Lloma, etc. Els diumenges l’obligada missa era l’única excepció que paralitzava aquell batí bull generalitzat. Ja de més grans es permetia sortir del nucli urbà i els encontres entre noies i nois eren freqüents a la carretera de Castellfort, això si a pocs metres del centre del poble.

 

 

 

 

Armado Querol Gasulla 

Nascut a Cinctorres

Conseller en Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

 

Col·laboradors

Col·laboradors

Plataforma digital per la difusió, sensibilització i l’empoderament de la dona dins de la societat actual.