8 DE MARÇ DES DE LA HISTÒRIA DEL SEGLE XIX AMB LA DONA

Si bé el moviment d’alliberament i d’emancipació de la dona arrenca a finals del segle XIX, al París del 1400 una escriptora anomenada Christine de Pisan ja va decidir fer ús de la seva ploma per intentar combatre la misogínia que impregnava tots els racons de la societat.

 

Christine de Pizan

Aquesta dona de lletres va viure de la seva ploma i es va fer famosa per la seva reivindicació del saber i la dignitat de les dones molt abans de l’arribada dels massius moviments feministes de segles posteriors.

Des de molt jove, Christine va demostrar dots literaris particulars i va compondre cançons i balades que delectaven els membres de la cort. El seu pare, cada cop més proper al rei Carles V, va fer el possible perquè en arribar a l’edat de casar-se, la jove pogués contraure un matrimoni avantatjós.

El 1380, als 15 anys, Christine es va casar amb Étienne de Castel, notari i secretari del rei, a qui Tommaso va triar tant per la seva posició com pel seu caràcter. I tenia raó en encoratjar la unió dels dos joves. Va ser un matrimoni feliç del qual van néixer tres fills: dos nens i una nena. Però, per desgràcia, en pocs anys la sort de Christine va canviar.

La primera vegada que veiem una dona prendre la seva ploma en defensa del seu sexe va ser a la França del segle XV. Així ho assegurava Simone de Beauvoir, al seu assaig, un dels textos fonamentals del feminisme modern. Aquesta primera feminista de finals de l’Edat Mitjana era Christine de Pizan, poeta i erudita que defensava idees tan “revolucionàries” com que la inferioritat femenina en realitat no era natural i que si les nenes tinguessin una educació igual a la dels nens “aprendrien i entendrien les dificultats i les subtileses de totes les arts i les ciències tan bé com els homes”.

Les idees de De Pizan –la igualtat moral (i intel·lectual) entre homes i dones, la necessitat que elles també poguessin accedir a l’educació, la importància de garantir una protecció econòmica per a les vídues…– contrastaven amb els discursos d’eclesiàstics i literats que presentaven les dones com a indignes, propenses al vici i desitjoses de ser violades.

Dona que va dir ‘prou’ i que va convertir-se, amb l’objectiu de defensar les persones del seu mateix sexe, en la primera escriptora professional de la història de la literatura europea.

Caiguda en l’oblit durant segles, seria la filòsofa Simone de Beauvoir qui, a mitjans del segle XX, la reivindicaria com la primera dona que havia obert camí. De fet, moltes de les idees pioneres de De Pizan les incorporarien els moviments feministes contemporanis.

Als 25 anys, Christine es va trobar vídua amb una mare i tres fills per cuidar i es va fer càrrec d’un taller d’escriptura i va continuar escrivint, tasques tradicionalment encomanades als homes.

En el seu temps lliure, però, seguia escrivint. Conscient que la seva situació era precària, va enviar balades i sonets a tots els personatges influents de l’època. Apreciats per tots els qui els llegien, els seus textos li van oferir sucoses recompenses per part dels seus patrons i es van convertir aviat en el seu únic sustent. En conseqüència, la seva producció literària va augmentar i el seu nom es va fer famós a tot Europa. En només dos anys va compondre El llibre de les cent balades i va rebre encàrrecs de Felip II de Borgonya i Juan de Valois, els germans del sobirà, i fins i tot de la reina consort Isabel de Baviera.

Redacció
Publicitat

Redacció

Sandra Granado CEO de ladonaesactualitat.cat Creativitats audiovisuals de màrqueting i Community Manager de holaweb.net. Presidenta de l’Associació Afibromed (Fibromiàlgia)